Comença la 25a edició del certamen "Visa pour l'Image", l'aparador del fotoperiodisme del món.
Perpinyà torna a ser des d'aquest dissabte i fins al 15 de setembre la
capital mundial del fotoperiodisme amb l'obertura d'una nova edició del
Visa pour l'Image, que enguany arriba a la seva 25a edició. Ho fa
havent-se convertit en una referència del sector i amb moltes bones
perspectives de futur, segons els organitzadors, que destaquen haver
aconseguit atraure l'atenció del públic -els visitants augmenten entre
un 3 i un 5% cada any- al marge de la crisi econòmica. La cita anual
comporta un impacte econòmic de més de 3 MEUR que es queden a la ciutat.
L'any passat es van aconseguir 230.000 visitants i prop de 3.000
professionals inscrits. El programa d'enguany inclou 23 exposicions,
totes gratuïtes.
El secret, apunta Jean-Paul Griolet, president de l'Associació Visa pour l'Image, un bon equip al darrere -liderat pel director artístic Jean-François Leroy- i uns continguts "potents", fruit del treball que els fotoperiodistes fan arreu del món, jugant-se la vida per ser els "ulls" dels espectadors, contribuint així a "la defensa de la llibertat d'expressió". Enguany han rebut prop de 4.000 treballs, una xifra similar a altres anys. Finalment, però, se n'han seleccionat 23 -els que conformen les exposicions- i una trentena més en format de projeccions.
Font ANC/Perpinyà
Així mateix, en el seu article a la revista bonart, la Núria f. Rius ens escriu:
L’actualitat del fotoperiodisme està marcada per una revisió crítica de
les pràctiques i el seu sentit en l’àmbit de la fotografia informativa.
L’anomenat antifotoperiodisme qüestiona des de fa temps aspectes d’ordre
ètic, tant pel que fa a la producció de les pròpies imatges com a la
circulació i funció final d’aquestes. De la mateixa manera que la
revolució dels telèfons mòbils intel·ligents equipats amb càmeres,
afegida a la seva connectivitat amb les xarxes socials, ha contribuït de
manera decisiva a fer que l’exercici del fotoperiodisme hagi disposat
de nous agents provinents de l’àmbit no professional, la seva producció
ha alterat les normes del joc: creixement exponencial de la informació,
llibertat i espontaneïtat en el moment de la producció i instantaneïtat
dels fets retratats, a més d’una circulació més àmplia i ràpida.
No
obstant això, la multiplicació de fotògrafs –els mateixos ciutadans– no
ha fet desaparèixer el que és un dels espais més autònoms del llenguatge
fotogràfic, la fotografia documental o, en un vessant més
professionalitzat, el fotoperiodisme, sustentat en nombroses agències,
publicacions i festivals, entre els quals destaca el Visa pour l’Image
de Perpinyà. Aquest any arriba a la seva vint-i-cinquena edició, una
longevitat que il·lustra, sense cap mena de dubte, la consistència i
força legitimada de la que és la cita inaugural d’una tardor sempre
fotogràfica en el panorama internacional. Ara bé, els canvis profunds
que ha experimentat el món de la fotografia amb l’adveniment del
digital, les conseqüències del qual encara avui estan subvertint l’ordre
establert en termes econòmics, metodològics i laborals, són el teló de
fons d’un festival, la posició del qual revela molt bé l’estat actual de
les coses i els interessos que hi ha en joc.
Una vegada més, el
Visa pour l’Image es bifurcarà en dues línies d’acció que tindran lloc
de manera pràcticament simultània. És a dir, per una banda se celebrarà
l’anomenada setmana professional i, per l’altra, el festival obert al
públic, amb un circuit expositiu i un seguit de projeccions. El festival
té programades més d’una vintena de mostres dedicades a autors com ara
Abir Abdullah, Pascal Maitre, Sarah Caron, Rafael Fabrés, Jérôme Sessini
o Darcy Padilla, entre d’altres. Per sobre hi ha la figura del britànic
Don McCullin, un dels fotoperiodistes de guerra més destacats de la
segona meitat del segle XX i convidat d’honor de la present edició. Tot i
això, des d’alguns sectors comunicatius de l’àmbit de la fotografia,
com ara Le Journal de la Photographie, s’ha lamentat una de les grans
absències o omissions del festival: tota la producció, cada vegada menys
innovadora i, per tant, més estesa, realitzada a través de plataformes
com per exemple Instagram, Twitter o Facebook i que, des de fa temps, té
una atenció creixent en espais expositius i festivals.
És molt
important fer notar la posició dels organitzadors del Visa enfront dels
canvis viscuts per la professió en els darrers vint anys, com per
exemple la desaparició d’alguns dels seus agents institucionals i
editorials, l’empitjorament de les condicions laborals dels fotògrafs,
les dificultats cada vegada majors per moure obra en el mercat artístic,
etc. Des d’una perspectiva històrica, és rellevant observar com el
lament de les dificultats professionals davant de pràctiques com ara
l’intrusisme se sustenta en la defensa d’idees com per exemple la
reivindicació d’una sensibilitat estètica de l’autor per fer front a la
facilitat tècnica tan característica del llenguatge fotogràfic. És a
dir, que l’estatus del fotògraf s’ha d’acompanyar sempre d’una mirada
que li permeti anar més enllà de la senzilla realitat, que l’empenyi a
superar allò que ja dóna la màquina fotogràfica i que, per ser màquina
precisament, està a l’abast de tothom. De Nadar a Jean-François Leroy,
director del Visa, hi ha 170 anys de persistència en la mateixa
necessitat: protegir i legitimar la pràctica fotogràfica a partir del
seu acostament a les regles de l’art, en què nocions com ara les
d’autoria, obra, originalitat, subjectivitat o la figura del nou talent
són els elements comuns per distanciar aquest àmbit de les pràctiques
més mundanes i populars. Un registre dins del qual, precisament, va ser
situada en els inicis la fotografia en tant que llenguatge que havia
estat concebut per resultar fàcil, ràpid, útil i d’accés universal.
Lògiques a les quals responen, ni més ni menys, aplicacions com per
exemple Instagram.
